Des dels anys 70, Europa Occidental va veure com la crisis
produïda pels fluxos migratoris s’agreujava de manera incontrolable durant els
anys 80. Davant d’aquesta situació, es va començar a aplicar una política de
clausura de fronteres. Però amb aquest mètode no es va aconseguir frenar les
entrades, sinó que va convertir-les en entrades clandestines i desviar-les,
parcialment, cap a peticions de refugi.
Per exemple, a Espanya segons les xifres del treball La inmigración en europa occidental publicat a la revista En Pie de Paz (sept-oct 1988), al
finalitzar l’any 1988 hi havia 360.032 estrangers en situació legal regular,
sense contar els menors de divuit anys i altres categories de residents
regulars. Així doncs, tenint en compte aquests, el numero total
s’aproximava a mig milió. Però també hem
de tenir en compte, els immigrants en situació irregular, els que tal com
dèiem, entraven de manera clandestina. Segons l’estudi, el nombre s’estima que
arribaria a 294.000 de persones. Per tant, el numero total d’estrangers
presents a Espanya seria aproximadament 800.000.
L’augment dels demandants d’asil al continent europeu, va
situar als sistemes jurídics reguladors en una crisis de grans proporcions. Els
països europeus van ser incapaços de manejar l’enorme demanda d’asil que va
rebre el continent en els últims anys. I aquest ha estat el pretext perquè els
procediments d’admissió hagin esdevingut molt més rígids i s’hagin eliminat
molts dels sistemes de garantia que s’havien anat realitzant durant anys. Un
camp danyat, ha estat els dels refugiats, ja que els països entenien que la
majoria de persones que presentaven la seva demanda d’asil com a refugiats
polítics, en realitat eren emigrants econòmics, que davant les fronteres
tancades, només trobaven una sortida a través de l’Estatut del Refugiat que
garantia la seva admissió. Les conseqüències polítiques i jurídiques no es van
fer esperar i la restricció de la demanda d’asil va escampar-se per la
Comunitat Europea. Tant en els procediments d’admissió de les demandes com en
l’entrada en els països, així com en l’Estatus del demandant durant el temps d’espera
fins a la decisió de la seva sol·licitud, van patir restriccions, traves i
obstacles de tot tipus convertint el procés en una verdadera carrera
d’obstacles.
Evolució de la sol·licitud d’asil
|
1992
|
1998
|
1999
|
2000
|
2001
|
%
|
Anglaterra
|
24.600
|
56.600
|
87.700
|
98.900
|
88.300
|
+ 56%
|
Alemanya
|
438.190
|
98.644
|
95.113
|
78.564
|
88.287
|
- 10%
|
Bèlgica
|
17.650
|
21.965
|
35.778
|
42.677
|
22.000
|
=
|
Països Baixos
|
20.345
|
45.217
|
39.299
|
43.895
|
32.574
|
- 28%
|
França
|
28.872
|
23.791
|
39.071
|
52.605
|
79.801
|
+ 235%
|
Total
|
529.657
|
246.217
|
296.961
|
316.641
|
310.962
|
Font: Document
informatiu de la duodécima asamblea legislativa del 29 d’abril de 2003
La dècada dels vuitanta està protagonitzada per
disposicions legislatives i administratives restrictives del dret d’asil. Per
exemple, a l’any 1980 el govern alemany va decidir prohibir als demandants
d’asil que poguessin treballar legalment durant els dos anys següents de la
seva arribada al país. A l’any 1981 va disminuir l’ajuda social que se li
subministra als demandants, i al 1982 es va imposar l’obligació de viure en
allotjaments comuns, que més aviat semblaven camps de concentració. Més
endavant, als anys 90 es va seguir amb una política dura. Els demandants d’asil
d’Alemanya no podien treballar legalment durant els cinc primers anys de la
seva estància, tot i que es limita a un any per a persones originaries d’Europa
de l’Est, i l’ajuda pública arriba a nivells molt baixos. A més a més, els
controls a les fronteres es van reforçar amb l’obligació de presentar el visat
i es va establir un sistema de multes a les companyies aèries que infringien la
legislació. Una norma que van seguir altres països europeus, com Bèlgica,
Dinamarca i França.
Espanya també es va unir a aquesta política restrictiva
del dret d’asil. Segons les dades d'ACNUR, des de 1978 a 1988, només es van concedir 2.769 estatuts de
refugiat de 18.000 sol·licituds presentades. De 1984 a 1988 se’n van concedir 1.748 de
8.093 presentades i durant el 1989 s’han concedit 6 refugis de 2.721
sol·licituds presentades i 175 asils de 1.183 presentades.
En la Memòria que la Comisión Española de Ayuda al
Refugiado (CEAR) va aprovar que respecte l’any 1988 s’observava una política
que s’anomena de númerus clausus pel
què fa a l’asil. És a dir, una política selectiva que afavoria als refugiats
que provenien dels països de l’Est. La política del govern espanyol, tal i com
explica CEAR, impermeabilitzava les fronteres amb mesures cada vegada més
restrictives i devolucions als seus països d’origen de sol·licitants d’asil,
deficiències notables en la informació, assistència del lletrat i disposició de
traductors. Es realitzava una aplicació restrictiva de la normativa vigent, es
denegava generalitzadament els permisos de residencia i treball, i un cop es
notificava la resolució denegatòria, se’ls prenia tota la documentació per tal
de tenir una excusa per expulsar-los: estar indocumentats. En molts casos,
s’incomplia el principi del non-refoulement,
que empara a tota persona encara que la seva sol·licitud no hagi estat
acceptada.
Així doncs, com podem veure, la política restrictiva
d’asil i el refugi ha estat molt accentuada a Europa en les últimes dècades. Però
en els últims anys, el continent s’ha encaminat cap a la millora de les
condicions pels refugiats.
El reglament del dret dels refugiats i sol·licitants
d’asil va ser presentat pel Conveni de Geneva a l’any 1951 i va ser signat per
147 països (Consell Europeu de Refugiats i Exiliats, 2015). Entre la Convenció
i la Unió Europea s’ha establert un enfocament comú, així la UE ha dissenyat un
model de política comuna d’asil de conformitat amb la Convenció. La UE ha
començat a introduir reglaments europeus comuns cap als refugiats i
sol·licitants d’asil, amb la creació de quatre directives:
- La Directiva del Reconeixement (2011/95/UE) sobre normes per a la qualificació fora de la UE nacionals i apàtrides com a beneficiaris de protecció internacional, per un estatut de refugiats o per a persones amb dret a protecció subsidiària uniforme.
- Els Procediments de la Directiva (2013/32/UE) sobre procediments comuns per a concedir o retirar la protecció internacional
- La Directiva de les Condicions (2013/33/UE) relativa a les normes per a la recepció dels sol·licitants de protecció internacional.
- Reglament de Dublín (UE) (604/2013) s’estableixen els criteris i mecanismes per la determinació de l’Estat membre responsable de l’examen d’una sol·licitud internacional de protecció.
El marc comú europeu es va establir quan el Sistema
Europeu d’Asil (SECA) es va introduir al 2004. Aquest es centra en tres pilars
fonamentals: l’harmonització de les normes de protecció, la cooperació pràctica
efectiva i una major responsabilitat
entre els membres de la Unió Europea. I per tal d’enfortir-ho pel què fa a la
part financera, es va crear el Fons Europeu pels Refugiats.
Per avançar en la normativa europea, a l’any 2011 es van
revisar les directives anteriors, i es va millorar en els següents termes: la
Directora de Procediments d’asil, després de ser revisada, assegura unes
decisions d’asil més justes, més ràpides i de millor qualitat; la Directiva de
Condicions d’acolliment, assegura condicions materials d’acolliment humanes com
l’habitatge, per als sol·licitants d’asil a tota la Unió Europea. La Directiva
de Reconeixement revisada, també ofereix millores, ja que aclareix els motius
de concessió de la protecció internacional. I per últim, es a revisar el
reglament d’EURODAC, afegint que es permetria l’accés a l’aplicació de la llei
de la UE de bases de dades de les empremtes dactilars dels sol·licitants
d’asil.
Aquestes directives revisades intenten aconseguir un únic
objectiu: assegurar que els refugiats siguin tractats amb igualtat i justícia
dins la Unió Europea. Però tot i això, alguns Estats podrien no tenir els
mitjans necessaris per portar a terme aquestes normes. I com ja ha passat
anteriorment, tendeixen a recórrer a mitjans complementaris de protecció de les
fronteres en lloc d’aplicar-les. Això el converteix en un sistema d’asil menys
eficaç, que està per sota de la norma internacional. Si bé la legislació de la
UE s’aplica a tots els països membres, la manera d’implementar les regulacions
és decidida per cada país, així que les diferents polítiques de migració
interna dels països poden contribuir a que no sigui la mateixa a tots ells.
Itàlia va presentar l’operació Mare Nostrum, a l’octubre
de 2013, amb la qual es pretén ajudar els immigrants a arribar a les costes de
forma segura i disminuir l’amenaça que resulta travessar el mar en condicions
insegures. Una iniciativa que es calcula que ha estalviat més de 100.000 vides
(ACNUR, 2015A). Aquesta va ser recolzada per la Unió Europea amb 1,8 milions
d’euros i Frontex (Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa
en les Fronteres Exteriors dels Estats Membres de la Unió Europea, establerta el
2004). També s’han realitzat dues altres operacions, anomenades Hermes i Enees.
Hermes principalment s’ha centrat en les costes d’Itàlia, protegint les
fronteres exteriors de la Unió Europea. Mentre que Enees, una operació de
Frontex també, es centra en el territori, que la migració flueixi entre Itàlia
a través de Turquia i Grècia.
I cal esmentar que a
l’abril del 2014 es va establir el projecte Asylum, Migration and Integration
Fund (AMIF), d’aquesta manera la UE va adoptar el compromís amb 3.000 milions
d’euros (entre el 2014 i 2020) per proporcionar ajuda als refugiats.
